Hem arribat a aquest punt del curs i un té la impressió que s'ha produït una poc el que ens hagués semblat impossible al començament: hem deixat a un costat el llibre. I a més, de passada, la literatura, amb majúscules o no, se'ns ha convertit en un objecte problemàtic, no ja a la manera que va ser problema en el segle vint, com a crisi narrativa, sinó d'una manera més empírica, com a crisi comunicativa: des de la nostra nova perspectiva l'objecte literatura només pot persistir a condició d'una transformació del concepte tan radical que no estem segurs d'estar realment en presència d'ell.
Això que koskimaa enumera en la seva tipologia com cibertextualidad (“obres literàries que utilitzen els mitjans digitals en xarxa”, “text basat en codi informàtic”) semblaria que ocupa el lloc principal a l'hora d'entendre l'encreuament entre literatura i text digital, ja que els altres casos d'aquesta tipologia reprodueixen el que ja existeix fora de la comunicació cibernètica.
Jo encara tindria dues objeccions sobre això, si és que interpreto bé el punt de vista de l'autor. La primera és la determinació en mantenir la idea del “literari” en aquest nou context. Abans de l'adveniment del cibertext ja existien textos que desplaçaven al literari utilitzant-lo (el muntatge plàstic, les instalacions audiovisuals, la performance artística) com un text més entre uns altres que componen una pràctica discursiva coneguda. Trobariem més exemples fora de l'àmbit artístic en el vast discurs dels mitjans de comunicació, en tot tipus de gèneres que s’han servit del discurs literari.
Aquest estat de coses va ser superat per aquelles teories que utilitzen l’anàlisi narratiu, figuratiu, etc. tot aquest entramat d'estudis que tenen com objecte l'àmplia teoria del text. Així, la crítica litería, els estudis de gènere, de personatges, la història del text literari pareixia restringir-se al llarg de les últimes dècades a un objecte històricament tancat en els seus propis límits. No té sentit doncs reprendre aquest estat de coses enfront de textos que no fan sinó estendre en el terreny digital aquelles pràctiques textuals. La semiòtica va ampliar el camp de la lingüística, els estudis narratius s’han centrat en les categories del relat més enllà de la forma literària. I aquest recorregut no pot sinó continuar-se avui.
La meva altra objecció té relació amb el que em sembla una excessiva delimitació d'aquest tipus de textos (em refereix al que l'autor anomena “cibertext”) en el continu de textos de la xarxa. Si alguna cosa es va fer evident a l'estudiar els mitjans de comunicació dominants a la fi del segle passat va ser, com en el cas de la televisió, que integraven les estratègies discursives dels textos i gèneres que s'articulaven en una estratègia comunicativa major que caracteritzava a tot el discurs: a saber, i principalment, la presència en el text del context comunicatiu del que forma part i l'extremada fragmentació del propi text. La formes pre-existents (ficció narrativa, relat informatiu, espectacle) se subordinaven i se subordinen a un discurs global l'única forma d'encadenament del qual és la interpel·lació comunicativa i la hipersiginificación del jo/enunciador i l'el tu/enunciatari. Si es pot parlar d'un discurs de la xarxa no es pot obviar aquesta estratègia comicativa que ha heretat en bona part de la televisió i de la publicitat i no es pot deixar de pensar en termes de discurs global, sigui el que sigui l'estructura d'aquest discurs, cosa que segurament està per veure.
D'altra banda, molt interessant és en l'article de Koskimaa l'al·lusió, massa breu potser, a la utilització de les pràctiques comunicatives d'ús corrent en la xarxa per a la construcció d'un programa pedagògic sobre la literatura o, si ho preferim sobre la narrativa. Són el tipus d'experiències que realment omplin de contingut el foment a la lectura i estimulen la capacitat creativa dels estan implicats en això.
I no menys interessant m'ha semblat el desglossament dels departaments de l'estructura docent on s'integren els ensenyaments literaris a Finlàndia. Per descomptat l'adscripció a models vigents en el context anglosaxó (i en l'article se cita reiteradament la tradició, que pot ser pensada ja com a tal, dels estudis culturals) sembla evident. Però el més important no és que s’adopte com punt de partida una influència o altra (doctors tenen les esglésies) sinó el fet de prendre seriosamentun model. Perquè no es pot avançar en educació si no és sobre el desenvolupament d'un model.
Això que koskimaa enumera en la seva tipologia com cibertextualidad (“obres literàries que utilitzen els mitjans digitals en xarxa”, “text basat en codi informàtic”) semblaria que ocupa el lloc principal a l'hora d'entendre l'encreuament entre literatura i text digital, ja que els altres casos d'aquesta tipologia reprodueixen el que ja existeix fora de la comunicació cibernètica.
Jo encara tindria dues objeccions sobre això, si és que interpreto bé el punt de vista de l'autor. La primera és la determinació en mantenir la idea del “literari” en aquest nou context. Abans de l'adveniment del cibertext ja existien textos que desplaçaven al literari utilitzant-lo (el muntatge plàstic, les instalacions audiovisuals, la performance artística) com un text més entre uns altres que componen una pràctica discursiva coneguda. Trobariem més exemples fora de l'àmbit artístic en el vast discurs dels mitjans de comunicació, en tot tipus de gèneres que s’han servit del discurs literari.
Aquest estat de coses va ser superat per aquelles teories que utilitzen l’anàlisi narratiu, figuratiu, etc. tot aquest entramat d'estudis que tenen com objecte l'àmplia teoria del text. Així, la crítica litería, els estudis de gènere, de personatges, la història del text literari pareixia restringir-se al llarg de les últimes dècades a un objecte històricament tancat en els seus propis límits. No té sentit doncs reprendre aquest estat de coses enfront de textos que no fan sinó estendre en el terreny digital aquelles pràctiques textuals. La semiòtica va ampliar el camp de la lingüística, els estudis narratius s’han centrat en les categories del relat més enllà de la forma literària. I aquest recorregut no pot sinó continuar-se avui.
La meva altra objecció té relació amb el que em sembla una excessiva delimitació d'aquest tipus de textos (em refereix al que l'autor anomena “cibertext”) en el continu de textos de la xarxa. Si alguna cosa es va fer evident a l'estudiar els mitjans de comunicació dominants a la fi del segle passat va ser, com en el cas de la televisió, que integraven les estratègies discursives dels textos i gèneres que s'articulaven en una estratègia comunicativa major que caracteritzava a tot el discurs: a saber, i principalment, la presència en el text del context comunicatiu del que forma part i l'extremada fragmentació del propi text. La formes pre-existents (ficció narrativa, relat informatiu, espectacle) se subordinaven i se subordinen a un discurs global l'única forma d'encadenament del qual és la interpel·lació comunicativa i la hipersiginificación del jo/enunciador i l'el tu/enunciatari. Si es pot parlar d'un discurs de la xarxa no es pot obviar aquesta estratègia comicativa que ha heretat en bona part de la televisió i de la publicitat i no es pot deixar de pensar en termes de discurs global, sigui el que sigui l'estructura d'aquest discurs, cosa que segurament està per veure.
D'altra banda, molt interessant és en l'article de Koskimaa l'al·lusió, massa breu potser, a la utilització de les pràctiques comunicatives d'ús corrent en la xarxa per a la construcció d'un programa pedagògic sobre la literatura o, si ho preferim sobre la narrativa. Són el tipus d'experiències que realment omplin de contingut el foment a la lectura i estimulen la capacitat creativa dels estan implicats en això.
I no menys interessant m'ha semblat el desglossament dels departaments de l'estructura docent on s'integren els ensenyaments literaris a Finlàndia. Per descomptat l'adscripció a models vigents en el context anglosaxó (i en l'article se cita reiteradament la tradició, que pot ser pensada ja com a tal, dels estudis culturals) sembla evident. Però el més important no és que s’adopte com punt de partida una influència o altra (doctors tenen les esglésies) sinó el fet de prendre seriosamentun model. Perquè no es pot avançar en educació si no és sobre el desenvolupament d'un model.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada