Literatura digital ¿una altra faula?

La conferència de Laura Borràs sobre literatura digital va plantejar massa temes com per a poder comentar-la d'una manera general. Dues cites a obres d'Eco la van obrir i la van tancar per a assenyalar dues de les idees clau que va exposar. L'esment a “Apocalípticos i integrats en la cultura de masses” plantejava la sempiterna qüestió de si els nous mitjans són una amenaça per a la cultura. En aquest cas la literatura, aquest invent que apareix en la modernitat, seria el bé amenaçat enfront d'internet, l'última versió de les noves tecnologies.

La cita a força de repetida ha passat a ser un lloc tan comú com la fraseologia lapidària de McLuhan, o les antiutopies futuristes del Gran Germà. Si només fora per a definir actituds presents (i contradictòries en molts casos) en la vida quotidiana enfront de l'ús aquestes noves tecnologies no hauria major problema. Però un té la sensació que sempre que s'al·ludeix a aquella polèmica (avui històrica) hi ha el propòsit un poc maniqueu de avalar positivament l'heterogeni escenari al que assistim. Només cal veure la caricatura que foren els exemples triats per Borràs per a il·lustrar l'opció antitecnològica.

L'article d'Eco va ser escrit (1965) en un moment que, a Europa almenys, el patró de la cultura de masses tenia encara un perfil baix; moltes de les pràctiques industrials i culturals dels mitjans (cinema, ràdio, televisió) que s'havien assentat en els EEUU no es coneixeran ací fins a bé endinsats als anys 80, quan ja el model de la comunicació de masses entra en crisi. L'estatus de la “cultura” perviu en els seixanta com senyal d'identitat de la societat europea, pertany a l'àmbit ideològic i es gestiona de forma paternalista; no hi ha indústries culturals d'envergadura i les que hi ha són extensions de les grans empreses americanes (exceptuant casualment el sector editorial, on en cada país es governen per una o dues grans editorials). Mentrestant als Estats Units el conglomerat dels mitjans de comunicació, sempre amb una tendència irresistible a la concentració és el segon sector industrial del país.

Aquest estat de coses, que ofereix avui un panorama a Europa absolutament diferent, marca el to de la polèmica i la identitat dels antagonistes i àdhuc avui, per la seva recurrència, segueix dirigint el punt de vista sobre la qüestió. I el llast d'aquest punt de vista és el vessant econòmic dels fenòmens culturals, aquest més enllà del text, un entre uns altres, que ho sosté de manera determinant. Aquesta absència contribueïx a mantenir certa nebulosa sobre l'objecte, els continguts digitals, que semblen generar-se al albur quan certament estan fortament determinats per circumstàncies no només culturals sinó també econòmiques.

En aquesta nebulosa viu també una indeterminació permanent entre literatura i llibre, solament una part de la qual pertany al moment actual: quan es planteja el futur del llibre (i de la premsa no cal oblidar-lo) com objecte de consum davant l'aparició dels mitjans en la xarxa.

Respecte als avatars de la literatura la cosa és menys nova del que pot semblar; moltes de les formes literàries que apunten al límit del llibre o al de la paraula ja van néixer amb les primeres avantguardes si bé dintre dels límits de la pàgina escrita; el qüestionament de l'autor, fins i tot la seva desaparició, fins i tot la mort de la literatura, és una fet recurrent al llarg del segle vint.

Això no vol dir que certament no es puguin perfilar els trets de noves maneres de lectura, sobretot en quant a la seva extensió al hipertext i al paper del lector com operador d'un text obert a la seua configuració i la seua manipulació.

Definir llavors quin és el nou objecte que provisionalment anomenem “literatura digital”, amb tot el que a priori arrossega el concepte a definir, és un pas bàsic a recòrrer; tant la intervenció de Laura Borràs el 10 de novembre com el text de Koskimaa es dediquen en bona part a això. No és fàcil. L'objecte està encara per definir-se a si mateix com a fet estable, el concepte duu aparellat la seva pròpia història. Per descomptat, tot això requereix punts de vista de múltiples disciplines: parlem del text, del mitjà, de la comunicació, dels instruments… és obligat donar salts terminològics sobre pedres molt diverses per a sortejar aquest riu.

L'altra cita que Borràs va aprofitar atenent a un títol d'Eco, Lector in Fabula, volia indicar-nos el desplaçament en el concepte d'autor i de relat que la literatura digital pot provocar amb la inevitable mediació de la màquina. Lector in machina se'ns va dir sobre el text digital mostrant-nos diversos exemples on els programes intervenen en la generació del text. No obstant això, l'atractiu que suposa posar en joc a la màquina com alter ego de l'autor, el text no pot deixar de pensar-se com objecte antropomòrfic, com lloc on el subjecte es realitza en un discurs, Lector in machina, si. El lector suposa a la màquina i, amb una estranya reciprocitat la màquina suposa al lector. Però la faula, en el seu últim esdeveniment com artefacte tecnològic, els suposa a ambdós. I a vostè i a mi.